Disciplines

Principal ] Contacti amb nosaltres ] La SCGHSVN ] Cursos, tallers... ] Recerques genealògiques a Internet ] [ Disciplines ] Inicis en genealogia i heràldica ] Projectes i buidatges ] Llistes de genealogia ] Sobre noms i cognoms ] Recerques dels socis ] Heràldica en general ] Nobiliària ] Bibliografia ] Articles i Premsa ]


 

LA GENEALOGIA


La genealogia és la disciplina que estudia l'origen i successió de les persones i , més concretament, de les famílies o nissagues, tot establint els seus parentius i aliances mitjançant documentació fefaent.

Considerada arreu com a ciència auxiliar de la història, ho és en si mateix de la medicina, el dret, la demografia, la sociologia, la nobiliària, l'estadística, l'economia, la genètica, la zoologia, la botànica, la filogènia, la paleontologia i altres branques del saber humà.

És matèria obligada de coneixement per als jurisconsults i advocats, degut a la necessitat que aquests tenen d'aplicar-la en qüestions d'herències i successions de tota mena.

A la medicina patològica adquireix progressivament major relevància la ciència genealògica a l'hora d'establir les malalties congènites que han pogut convergir en un individu.

D'altra banda, a ningú no li passa desapercebut que es tracta d'un poderós element d'educació moral i un coneixement d'indiscutible interés quan hom no se sent indiferent ni eliè al seu origen i a la trajectòria traçada pels propis avantpassats.

Per plasmar gràficament el resultat de les seves recerques i estudis, la genealogia se serveix dels arbres i taules genealògiques.  Els arbres o taules poden ésser descendents o ascendents, segons reflecteixin la descendència originada per una parella com a troc comú de tota o part de la seva successió o bé recull, en l'anomenat arbre de costats o llinatges, la sèrie d'ascendents d'un individu.

Exemple de sis generacions amb la numeració
 del sistema de Sousa-Stradonitz.
- 1 és el subjecte, els nombres parells homes, els nombres impars, dones. El nombre entre parèntisi és l'ordre dels cognoms que hom té -
(El programa GDS és una eina útil per a fer arbres...)

I II III IV V VI
1(1)
Ramon Rovira i Tobella

n 13-8-1946

2
Ramon Rovira
4
Antoni Rovira
8
Pere Rovira
16
Josep Rovira

32
Jaume Rovira i Miret

33 (17)
Josefa Esteve i Tort

17 (9)
Ramona Esteve

34
Cristòfol Esteve i Vallès

35 (25)
Coloma Batlle i Mestre

9 (5)
Escolàstica Sunyer
18
Gabriel Sunyer

36
Simó Sunyer i Perramon

37 (21)
Verònica Galceran i Costejà

19 (13)
Maria Ferran

38
Quintí Ferran i Ferran

39 (29)
Francesca Robert i Albet

5 (3)
Maria Castany
10
Jaume Castany
20
Jaume Castany

40
Magí Castany i Martí

41 (19)
Josefa Rovira i Ferrer

21 (11)
Rosa Amat

42
Antoni Amat i Bas

43 (27)
Maria  Molet i Rovira

11 (7)
Maria Closa
22
Magí Closa

44
Joan Closa i Traver

45 (23)
Paula  Gomar i Orpinell

23 (15)
Tecla Messeguer

46
Marc  Messeguer i Puig

47 (31)
Maria  Berenguer i Estadella

3 (2)
Ramona Tobella
6
Ramon Tobella
12
Ramon Tobella
24
Ramon Tobella

48
Josep Tobella i Rigol

49 (18)
Maria Aragall i Roig

25 (10)
Maria Carreres

50
Joan Carreres i Milà

51 (26)
Marina Miret i Pagès

13 (6)
Ramona Sabater
26
Bonaventura Sabater

52
Pere Sabater i Voltà

53 (22)
Serafina Llopis i Serra

27 (14)
Llúcia Herms

54
Baldiri Herms i Font

55 (30)
Anna Maria Domingo i Martí

7 (4)
Teresa Pasqual
14
Joan Pasqual
28
Joan Pasqual

56
Francesc Pasqual i Sàbat

57 (20)
Margarida Vinyes i Ferreres

29 (12)
Eulària Llopard

58
Jaume Llopard i Bosc

59 (28)
Maria Eulària Subirana i Soteres

15 (8)
Elionor Oller
30
Antoni Oller

60
Josep Oller i Llopard

61 (24)
Teresa Casanelles i Pi

31 (16)
Maria Rodelles

62
Pere Rodelles i Ros

63 (32)
Teresa Pujol i Camarasa

Tornar al principi

 

L'HERÀLDICA


L'heràldica és la ciència que té per objecte l'estudi dels escuts d'armes. Tracta de l'origen composició, de les lleis heràldiques i de la forma de blasonar.

Segons les seves aplicacions, l'heràldica es pot classificar en:

a) Heràldica gentilícia: fa referència als individus i a les famílies i llinatges.
b) Heràldica cívica: es refereix a les localitats (municipis, comarques etc.).
c) Heràldica corporativa: és la referida a les entitats, gremis, confraries i altres corporacions de caràcter civil.
d) Heràldica nacional: té per objecte els estats, nacions i països en general.
e) Heràldica eclesiàstica: fa referència a les persones i institucions o entitats de l'Església o regilioses.
f) Heràldica militar: es refereix a les persones, institucions i cossos o entitats militars.
g) Heràldica industrial: fa referència als productes elaborats per la indústria.
h) Heràldica esportiva: es refereix a les entitats de caràcter esportiu.

Història

Els escuts d'armes o armories s'originaren per la necessitat de distinció dels cavallers al camp de batalla i apareixen a l'Europa occidental al segle XII.   Els senyals individuals es feren aviat hereditaris i exclusius i llur ús es generatzà al segle XIII, no només entre la noblesa (homes i dones) sinó també entre els eclesiàstics, els burgesos i fins tot els menestrals i pagesos.

Les armories es col·locaren als castells, les cases, les capelles, les làpides sepulcrals, etc., als vestits i a les robes i en tota mena d'objectes i de joies.

Les primitives peces i figures - molt simples - s'anaren complicant i aparagué una terminologia exclusivament heràldica. Amb el temps, la composició dels escuts es fixà i anaren sorgint unes regles per a delimitar-la.

Els escuts d'armes gentilícies només poden ésser emprats pels membres del llinatge o família a qui corresponen per ús immemorial provat o pels descendents de la persona a qui fou concedit, i no es transmeten per línia femenina llevat dels casos de vinculacions successòries que expressament ho estableixin. Per la qual cosa no hi ha escuts de cognoms, sinó escuts de llinatges o famílies.

L'escut de Catalunya

L'escut de Catalunya és l'escut dels comtes-reis sobirans de Barcelona: d'or, quatre pals de gules. Aquest és un dels quatre escuts més antics d'Europa, ja que el primer document en el qual apareix és un segell del comte Ramon Berenguer IV de l'any 1150. Tanmateix, com a senyal pre-heràldic, les franges verticals vermelles i d'or ja les trobem als sepulcres romànics del comte barceloní Ramon Berenguer II el Cap d'Estopes (mort el 1082) i la seva besàvia Ermessenda de Carcassona (morta el 1058), muller que fou del comte Ramon Borrell I, ambdós sepulcres a la catedral de Girona.

La corona reial timbrant l'escut de Catalunya (o l'escut de Barcelona) es justifica pel fet que el sobirà de Catalunya, a més d'ésser comte sobirà era "el rei".  No el rei d'Aragó, simplement "el rei".  D'aquí que hi hagués el "batlle reial de Catalunya", les "batllies reials", el "reial patrimoni", el "braç reial" de les corts catalanes, on sempre es deia "plau al senyor rei", i no al senyor comte, i els diputats juraven al "senyor rei i comte de Barcelona".  D'altra banda, no existeix una "corona borbònica".  Només hi ha una "corona reial" que, llevat d'Anglaterra, que és una mica diferent, totes les corones són iguals, Espanya, Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Noruega i Búlgaria (sí, Búlgaria, i això que és república, com també ho és Hongria i a Rússia la corona imperial), i ningú no s'esgarrifa, perquè la "corona reial" també demostra "sobirania".
El "Principat de Catalunya" és una denominació purament erudita i jurídica i els nostres sobirans mai no s'han anomenat "prínceps de Catalunya".

Tornar al principi

 

LA SIGIL·LOGRAFIA


La sigil·lografia és una disciplina que tracta de la morfologia i tipologia dels segells que autentifiquen els documents públics i privats a través de les èpoques, estudiant-los i classificant-los en qualsevol de les dues presentacions: matriu (instrument que serveix per segellar) i empremta (resultat del segellat en diverses matèries).

És una ciència auxiliar de la història i té així mateix relació molt directe amb l'arqueologia, la diplomàtica, la paleografia, l'epigrafia, la iconografia, l'hagiografia, la biografia, la crononologia, la sumptuària i la indumentària.

Segell

Tornar al principi

 

LA  VEXIL.LOLOGIA


És la disciplina que tracta de les banderes. La bandera és un tros de roba que, fixat en un pal, assenyala quelcom o identifica, representa o distingeix un col.lectiu de persones, una sola persona o una idea.
Segons el moment històric, l'ús, el lloc on es col.loca i la forma, la bandera rep una extensa varietat de noms: estendard, ensenya, senyera, gonfanó, guió, penó, pavelló, gallardet etc.
Els substantius "vexil.lologia" i "vexil.lòleg" deriven del mot llatí uexillum. Els uexilla (plural de uexillum) eren, a l'antic exèrcit romà els estendards compostos generalment per un símbol de metall, a dalt de l'asta, i a continuació un tros apaisat, gairebé quadrat, de roba vermella. Els estendards precedents sense el tros de tela són els "vexil.loides" o falsos uexilla.
No tots els estendards ni senyeres són, doncs, banderes. Sí que ho són, però, tots els símbols de roba fixats a una asta, tals com els esmentats senyera, gonfanó, pavelló, guió, penó i gallardet.
Les dues primeres denominacions - "senyera" i "gonfanó" - s'apliquen a diverses banderes diferents segons siguin els origen, ús i forma.
És pel que revelen els vells vexil.loides i uexilla, per l'antiguitat de moltes banderes de la baixa i de l'alta edat mitjana i per la forma i el contingut de les més modernes que la vexil.lologia esdevé una disciplina auxiliar de la història, la cronologia, l'arqueologia, la iconografia i, fins i tot, la cartografia.  La més estreta i directa relació de la vexil.lologia és, però, amb l'heràldica. Així i tot, malgrat que són més antics molts estendards que els primers escuts emprats com a símbols, els primers vexil.lòlegs foren els heralds; els segons, els heraldistes.
A l'edat mitjana és tanta la coincidència entre l'escut i bandera que, en una bona majoria dels casos, l'un i l'altre mostren el mateix senyal. L'escut i la bandera, però, presenten moltes diferències. El primer té una sola cara, la segona dues. El primer té, generalment, més alçària que amplària; la segona menys alçària que llargària. La bandera tendeix més a la simplicitat que l'escut. L'heràldica té una llarga història de codificacions mentre que, en aquest sentit, la vexil.lologia és a les beceroles. La composició de la bandera és molt més lliure que la de l'escut i s'hi permet combinar quaksevol color, peça o figura. Modernament i progressivament, la vexil.lologia exigeix que, en cada cas, es fixin les dimensions del drap i les dels elements interiors, àdhuc la intensitat dels colors. La descripció de la bandera, per tant, esdevé molt més llarga i feixuga que el blasonament de l'escut.  Tot i que la bandera és un símbol molt més popular. La prova n'és que tots sabem com són les banderes dels principals estats del món i, en canvi, hauríem de recórrer al manual per conèixer o recordar com són els escuts respectius.
Per extensió, la vexil.lologia també tracta dels escuts, els segells i els emblemes dels col.lectius més importants.

Tornar al principi

 

LA NOBILIÀRIA


La nobiliària és la disciplina que estudia tot allò que fa referència a la noblesa i els nobles.  Noble, en l'antic règim, era l'individu que, per naixença o per gràcia del sobirà, pertanyia a l'estament noble, considerat distint dels simples ciutadans i que gaudia de preeminències hereditàries. Avui dia un noble no és res més que un membre de la noblesa, que es diferencia de la resta dels mortals pel fet que, provant-la, pot ingressar en alguna de les corporacions nobiliàries existents. Per un nombre considerable de gent, ésser noble constitueix una qualitat positiva, per alguns altres és una deficència, i la majoria o bé ignora l'existència o bé li és completament indiferent.
La noblesa, la trobem a totes les civilitzacions i pot ésser guerrera, com ho era entre els germànics i els escandinaus, administrtiva, com es troba entre els romans, i també religiosa, com la dels jueus. L'explicació d'aquest fenomen a gairebé totes les societats es pot trobar en el fet de veure com a ben natural que un home revestit d'un comandament, d'un càrrec o d'un sacerdoci d'importància pública tingui la temptació i aconsegueixi de transmetre aquesta qualitat a la seva descendència o als seus, hereditàriament i perpètua. Aquest nepotisme es trobarà encara més natural en la civilització cristiana de l'Europa occidental, pel fet que la noblesa va lligada a un bé immoble: el feu. Cal no oblidar, també, que l'autoritat ha estat considerada com una cosa sagrada. Un cap tenia el seu poder per delegació dels déus o de Déu. La raça o la nissaga dels sobirans havia estat elegida i cadascun d'ells havia estat ungit pel Senyor. I aquest sobirà, delegat de Déu, delegava als seus caps de guerra, als administradors de les seves províncies o als seus consellers i als seus jutges una part d'aquells poders. Per tant, qui posseïa una parcel.la del poder diví havia d'ésser de naturalesa excepcional, un notable, un noble.
La noblesa, pel fet d'ésser lligada a la noció d'autoritat, la seguirà en el seu creixemenent, en el seu desenvolupament, i en la seva decadència a través de la impregnació social del sentiment d'allò que és sagrat. Per tant, el poder de la noblesa creixerà quan un cristianisme integral guanyi força per tot l'Occident, assolirà el punt més alt als segles XII-XIV, quan Europa viu amb Déu i en déu i, lentament, anirà perdent el seu sentit, a mesura que el món occidental es vagi desmoralitzant. La reforma, amb el renaixement, farà de la fe un afer purament individual i no ja d'una comunitat o d'un poble. El noble, aleshores, en no tenir res més que les seves pròpies qualitats, serà vist com les altres persones. Ja no és designat per Déu sinó per un rei. Després del segle XVIII, la idea de noblesa es disgrega tan universalment com s'imposà. El sagrat cedeix el pas a l'electoral, i Déu al poble.  I, d'aquesta manera, la noblesa acaba essent no res més que un simulacre.
Hi ha diferents classificacions de la noblesa: per l'origen pot ésser de sang o de privilegi; pel rang social, alta o baixa; per la situació geogràfica, rural o urbana; per la durada, hereditària o personal; i per la qualitat del grau nobiliari, titulada i no titulada.

Tornar al principi

 

 

LA PALEOGRAFIA I LA DIPLOMÀTICA


La paleografia i la diplomàtica tenen com a objecte facilitar els coneixements teoricotècnics encaminats a facilitar l'accès a les fonts libràries i documentals escrites i, sobretot, possibilitar-ne l'estudi i la comprensió, sempre en relació directa amb la cultura, la història -general, local i institucional-, el dret, l'economia, la política i, en darrer terme, amb la genealogia, l'heràldica i la sigil.lografia.  endinsar-se en la recerca documental implica tenir uns coneixements cientificotècnics d'ordre jurídic, administratiu, històric, institucional i arxivistic, que són són facilitats per la paleografia i la diplomàtica.  Sense el coneixement del mètode, les tècniques i els principis cientificoculturals que vertebren aquestes ciències no podem aprofundir, comprendre i aplicar els principis i els ensenyaments de les fonts escrites. 
El terme "paleografia" deriva del grec palaiós i graphia, i és la ciència que estudia la història de l'escriptura en les diferents fases, les tècniques utilitzades per a escriure en les diverses èpoques, el procés de producció dels testimonis escrits i, a la fi, els productes d'aquest procés, especialment en el seu aspecte gràfic, ja siguin llibres, inscripcions, documents escrits de caràcter individual i privat. 
La diplomàtica és la ciència dels documents o diplomes.  Etimològicament, la paraula "document" procedeix del llatí docere ("ensenyar"), i d'aquest verb deriva documentum ("el que ensenya"). 
La diplomàtica s'interessa per l'estudi d'aquells documents amb una natura i un valor jurídicoadministratiu i historicotestimonial, així com pel coneixement de diverses formalitats que donen un caràcter provatori i una força legal.  A part dels valors jurídicodiplomàtic, administratiu, històric, testimonial i informatiu, en el document poden existir altres valors de tipus filològic, lingüístic, literari, judicial, econòmic, institucional, polític, regiliós, cultural, sigil.logràfic, arxivístic etc., dels quals s'ocupa la diplomàtica.

Tornar al principi